RAFAEL LÓPEZ MONNÉ-XAVIER CAMPILLO
La llibertat de circular o desplaçar-se pel territori del país, sigui aquesta lexpressió duna necessitat social o econòmica, com ara els desplaçaments quotidians de mobilitat obligada, o bé dun desig de moures per simple gaudi, pel gust de conèixer indrets propers o llunyans del propi país, és un dret fonamental que reconeix i empara la Constitució espanyola. Ara bé, aquest dret tan natural ja que la vida mateixa és moviment topa amb un altre dret, que potser no té un caràcter natural però que sens dubte està molt arrelat en la naturalesa humana: és el dret a la propietat privada, que és també un dret emparat per la mateixa Constitució, però de rang inferior al dret a circular. Lògicament, no és possible exercir el dret a gaudir plenament de la natura sense tenir igualment el dret de poder-hi accedir, fet pel qual el dret a circular i el dret a la natura són complementaris. Així, doncs, ambdós drets poden topar amb el dret a la propietat privada. ¿Com es resol al nostre país o, millor dit, caldria resoldre aquesta situació contradictòria que resulta de la col·lisió de drets en principi oposats? La resposta és clara: a través del viari públic. Consegüentment, així com al medi urbà els carrers i les places són la garantia que permet als ciutadans exercir el dret fonamental a circular, a lespai rural i al medi natural, carreteres i camins públics acompleixen la mateixa funció. En suma, sense camins públics els ciutadans no tenim la llibertat fonamental de mourens pel propi país ni de gaudir de la seva natura ni del seu paisatge. Sense camins públics, ras i curt, no hi ha llibertat. Així, aquest llibre ens mostra què són aquests objectes tan summament importants per a la ciutadania i que haurien de gaudir duna alta estima i consideració social en qualsevol societat democràtica. Aquest llibre, doncs, està dedicat als camins. Aquest llibre vol reivindicar també la necessitat de pensar (és a dir, de teoritzar i conceptualitzar) la mobilitat rural al servei de la societat rural, amb la seva pròpia especificitat, clarament diferenciada de la mobilitat urbana, la qual rep gairebé totes les atencions. «Els mals dels camins els paguen els veïns», diu un refrany popular. En suma, si els camins públics són una garantia de llibertat per al conjunt de la ciutadania, són també una garantia de qualitat de vida específicament per als habitants del medi rural, en constituir una infraestructura fonamental per poder disposar de les mateixes oportunitats de promoció socioeconòmica de què gaudeixen les zones urbanes, i són també un instrument bàsic de cohesió social indispensable per fixar la població rural al territori, a més dun patrimoni cultural i un recurs econòmic i un signe didentitat de la col·lectivitat.
