Quan vingues a buscar-me per a que t’explique què vaig fer, què vam fer, no em trobaràs. Ja t’he dit que estic molt lluny. Tu trucaràs a la porta. Potser eixa porta ja no hi estiga. Ni tampoc la casa. Ni el poble. Probablement, tampoc existisca ja el meu país —i ho escric en minúscules—, perquè els països com a ens creats per l’home naixen i moren, com possiblement haja mort el meu. S’alcen i es tomben, o es deixen caure. Però entre les ruïnes restarà sempre l’ànima del País —ara en majúscules—. La trobaràs a les pedres, a les muntanyes. Aquelles que el fan únic, irrepetible. Muntanyes, cadascuna d’elles sempre diferents a les demés, on roman la memòria del poble: la Mallada del Llop, la Penya Alta de Xortà, Alfaro, el Cocoll... Prendràs una pedra, i et captivarà. Tastaràs encara alguna cirera, sentiràs l’olor a fem, a herba humida, a palla recent segada, al fum de la llar. L’ànima del País t’envoltarà, t’atraparà, i se n’anirà amb tu. I la portaràs ja sempre dins.
Extret de la novel·la inèdita Els últims masovers,
de Josep Lluís Bernabeu Rico.
